.

Es despertà de sobte, es sentia perdut, el cor li bategava tant fort que li feia mal el pit i sentia que a cada bateg aquest li havia de fer un forat al cos i fugir lluny d'allà, en busca d'un nou habitatge on no ho passés tant malament. Va començar a obrir els ulls lentament, uns rajos de llum l'enlluernaren i tardà uns quants minuts a poder veure realment que és el que tenia a davant. Unes parets blanques com la neu, impecables, acompanyades d'un terra i un sostre igual de blancs, amb una sola làmpara del mateix color penjant del sostre. Se sentia extrany en aquell lloc, tanta blancor el feia sentir malament, el color de les parets contrastaven amb el color de la seva roba, se sentia extranyament observat per cada un dels racons d'aquella extranya estança, desitjava fugir-ne tant aviat com pogués, així que va fer una ullada a l'habitació, buscant alguna escapatoria. Al fons de tot va poder veure una petita porta blanca, que només es podia distingir pel pom que era negre, un negre que sens dubte destacava entre tanta llum, la porta estava molt lluny i es va preguntar si realment valia la pena acostar-s'hi. I si tot és un miratge provocat per la meva ment confusa? I si tot és un problema de la meva vista que encara no està recuperada? Es sobtà al veure una tauleta a escassos metres de la seva posició, com podia ser que no l'hagués vist fins ara? Havia aparegut ara mateix? Va decidir acostar-s'hi, i va descobrir una taula negra, negra com el pom, negra com ell. En un principi es pensà que no hi havia res, però finalment hi va poder descobrir una pistola negra -és aquesta la sortida? Si fes servir això..., vah, estupideses, no és tant dificil, només m'he d'acostar fins a la porta i obrir-la, no li feia falta per res aquella estupida pistola. Així que decidí oblidar aquella arma i acostar-se cap a la porta. Començar a caminar, el tros no podia ser gaire llarg, la porta es veia a prop, pocs metres el separaven de la sortida d'aquell malestar, pas rere pas, minut rere minut anava avançant, però la porta no arrivava, podia veure el pom cada cop una mica gran, sí, però havia de forçar molt la vista per poder observar que augmentava de tamany, no obstant continuà amb la seva lluita, es va fer creure a ell mateix que aconseguiria ser més fort que el destí, més veloç que el temps, que aconseguiria sortir d'aquella habitació que cada cop l'afogava més, cada cop el feia sentir més i més malament, sentia que les parets l'observaven cada cop més, la blancor l'envoltava i l'escanyava, ell desitjava fugir, només cavia en la seva ment aquella porta, haviat hi seria, veia el pom cada cop més i més gros, haviat el podria arrivar a tocar, haviat el tindria entre les seves mans, haviat tot s'hauria acavat.Començà a correr i correr, necessitava sortir-ne ja, la sensació de malestar s'havia convertit en un malson, cada segon que passava se l'hi feia més i més llarg, cada cop que respirava sentia que l'ànima se li arrencava una mica més, aquella maleïda habitació l'estava fent tornar boig, però el pom creixia i creixa, cada cop el veia més gran i cada cop s'acostava més i més de pressa, ja hi era, però era molt més gran que un pom normal, faria ben bé com un metre d'altura, uns metres més i ja podria sortir, era qüestió de minuts, pensava, haviat seria fora, haviat podria tornar a la normalitat. El pom seguia creixent i ara podia veure-hi algunes parts blanques, i va poder veure com la forma no era rodona, si no que era més haviat allargada, ara ja sí, el podia veure, decidí tencar els ulls i continuar corrent sense veure el que li esperava a davant, ja tot li era igual, tanta blancor l'estava matant, al menys si tencava els ulls podia veure la foscor que tant bé el feia sentir. De cop impactà amb una superficie llisa i caigué enrere, el cap li feia molt de malt, s'aixecà de terra i obrí els ulls, ho havia aconseguit, però... no era un pom el que tenia a davant, ni una porta, ni cap escapatoria, a davant seu va poder veure una persona vesetida de negre, suada, amb llàgrimes als ulls, sense ilusió a la cara, amb una mà al front, aquella persona era ell, era ell reflexat en un mirall. No era un pom el que veia si no el seu propi reflex acostant-se cada cop més a aquell mirall. Ara ja sí que no podia més, esclatà a plorar d'impotència, tot li feia mal, el simple fet d'estar viu el feia enfonsar-se en la misèria, la blancor l'oprimia de tal manera que li era pràcticament impossible respirar.

Arrencà a correr en direcció contrària, ara savia quina era la sortida, ja res tenia sentit. S'acostava ràpidament cap a la taula negra, la verdadera sortida d'aquell patiment, però ara veia com hi arrivava molt i molt ràpid, quasi la podia tocar, una mica més i tot s'hauria acavat, aquest cop si, res s'interposava ja en el seu camí.

“No puc viure entre tanta llum, no puc viure entre tanta blancor, no puc viure entre una immensitat que m'observa i se'n riu de mí, no puc ser el punt negre en la immensitat. És hora d'afegir un nou color a aquesta tranquila sala, és hora d'escapar”

9/01/07
an old story, from me, Nimrod.